jump to navigation

La dansa de la infelicitat 26 gener 2011

Posted by Carles Campomar in Contes per somiar.
add a comment

Sonaven les notes de la mes trista cançó que un cantautor havia escrit mai, portava el seu vestit de color rosat, i el seu ós de peluix, a la mà esquerra.
Mentrestant els altres ninots de draps vells la miraven sense treure-li l’ull de vista, i escoltant les notes de la cançó que semblava no tenir fi.
La nena anava ballant cap a un costat i cap a l’ altre, desitjant que aquella cançó arribés a la fi, volia que la seva vida de maltractaments continus fes el mateix que la cançó, tenir un final, tan si el final fós feliç per ella, com infeliç pel seu maltractador, si la perdia del seu costat.
La dansa podria tenir fi si ella fós valenta de contar la veritat, però aquesta veritat era la culpable de la por que la tenia callada.

La ciudad de la alegria 20 gener 2011

Posted by Carles Campomar in Mientras una parte del mundo duerme.
add a comment

Viaje asta la ciudad de la alegría,
para verte des de detrás del arbusto,
enamorada de tu sonrisa estaba,
pero el miedo podía conmigo.

No me atrevía a decirte nada,
solo podía mirarte con respeto,
de saber que eras una dama,
de esas que quitan el miedo.

Mi miedo no me quitarías,
porque tu eras la causante,
de tenerme tan enamorado,
que no me atrevía ni a hablarte.

En la ciudad de la alegría te encontré,
pero por cobarde te perdí,
no te pedía que me esperaras,
pero yo quería ser tu aprendiz.

Quería aprender a quererte,
como nadie quiere a nadie,
quería aprender a matar el miedo,
para atreverme a hablarte.

El suspiro final 10 gener 2011

Posted by Carles Campomar in Mientras una parte del mundo duerme.
add a comment

 

 

Mirabas el amanecer,
con esos ojos llorosos,
sabiendo que era tu ultimo día,
en tu tierra que naciste un otoño.

A tu casa tenias que volver,
después de las merecidas vacaciones,
quisiste volver a tus inicios,
y volver a ver los campos llenos de flores.

Marchaste por sobrevivir,
en este planeta desierto,
desierto de amor y caricias,
lleno de guerras y odio.

Te despedías de tu niñez,
donde aprendiste a ser tu,
a ser una chica y una dama,
a ser mujer en cuerpo de niña.

Niña que creció al largo del tiempo,
echando de menos su tierra amada,
donde aprendió a sobrevivir,
y ser una persona amada.

El amanecer llora tu adiós,
sin saber si volverás,
algún día a tu tierra,
antes del suspiro final.

A trenc d’alba 2 gener 2011

Posted by Carles Campomar in Alcúdia Fotopoètica.
add a comment

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

A trenc d’alba veig sortir el sol,
que treu el cap per darrere la Talaia,
que il•lumina els nostres camins,
que formen les nostres contrades.

 

Camins inexplorats pels alcudiencs,
camins que estan plens d’esperances,
de veure una Alcúdia en creixement,
però que poc a poc la construcció la mata.

 

Camins inexplorats per vells enamorats,
que volen estimar-se d’amagat cap a trenc d’alba,
observant el cel alcudienc,
quan la lluna il•lumina la Talaia.

 

La lluna marxa somrient,
de veure l’Alcúdia estimada,
com els vells enamorats van deixant,
descendència per que alguns segueixin estimant-la.