Moltes vegades s’aturava a pensar en quan era més petit, ja que li agradava molt recordar la seva infantesa i en quan anava amb els amics a jugar.
Una cosa que recorda molt be és quan davant de casa seva en un descampat que hi havia, anava a jugar cada dia a fer de “Tarzan” amb una corda que hi havia penjada a un arbre que pràcticament no tenia cap fulla ja que era tardor i li anaven caient.
Aquell noi es conformava amb poc i no tenia gaires amics, però ell tot sol es muntava el seu món imaginari per passar l’estona després de tornar de classe.
Alguns dies anava a la fusteria del costat de casa seva a agafar fustes per després muntar una pista de cotxes de xoc i fer com si fos un muntador de pistes de cotxes de xoc i després poder-les desmuntar.
A les nits, abans d’anar a dormir, li agradava sopar pa amb tomàtec tallat a bocinets petits amb un mica de pernil salat o formatge.
I a l’anar a dormir es posava el pijama i abraçava l’ós de peluix de color blau cel que el protegia dels malsons de la nit.
Sempre que els amics podien i ell també anaven a dormir a casa d’un o dels altres o si era estiu agafaven els matalassos dels llits i pujaven a dalt del terrat perquè s’hi estava millor que a dintre de l’habitació.
Poc a poc aquell nen anava creixent i li agradaven coses noves com jugar a futbol sense parar de la nit al dia, i agafava berenar i dinar i se n’anava a jugar a una pista de tenis on hi havia porteries de futbol sala i allà hi passava tot el dia sense cap preocupació ni una.
I quan no jugava a futbol i feia bon temps anava a perdre’s per dins d’algun dels boscos que hi havia pels afores del poble i es muntava cabanyes amb quatre fustes que trobava per qui sap on i s’hi passava hores i hores.
Ara aquell noi ja és més gran i ja te més preocupacions a la vida, te la seva feina, la xicota, un fill… entre altres coses.
Però sempre pensa que aquelles estones que tant li agrada recordar les tornaria a viure sense pensar-ho dos vegades.
Te por de que el nen que mai volia créixer i que encara porta dintre algun dia marxi, però si algun dia acaba marxant el recordarà amb molta estimació ja que sempre queda un trosset del Peter Pan que tots portem a dins que mai acaba marxant.
¨
